Un any i mig després

 24Desembre2010

Potser no feia falta començar de nou des d'un punt íntimament definit ni públicament consensuat. Potser també valia dir que tot ja estava en marxa, que ja no es podia parar i així saltar-me la vergonyosa absència silent d'inèrcia prèvia.

Havia estat aturat durant tant de temps, que ara tenia un dolor previ a qualsevol moviment, una espècie d'àncora sobre qualsevol futur, incert o no, gloriós o ordinari. És per això que, davant del límit, tot tenia un sabor amarg d'òxid. Em recorria un tremolor de canguelo i cagarrina, una suor freda que denunciava un final dràstic i un bloqueig absolut de tots i cadascun dels músculs i les consciències del cos.

A partir d'aquí, un cop dit això, ja m'atreveixo a parlar en present, a estar present, a no relatar la meva història en tercera persona, o en un passat que em faci de flotador o d'analgèsic o de mama. Em dic Jordi Soler Quintana, i sóc un príncep.

Aquesta història l'enceto avui, amb 34 anys, compartint la meva vida amb la Carlota i els nostres dos fills, l'Ot de 3 anys gairebé i l'Aran de 8 mesos, també gairebé. Són les 2:02 de la matinada i porto tres hores buscant una furgoneta per Internet en una de les meves recurrents obsessions desconnectadores. La furgoneta la volem tots però la forma és la que em domina i em fa oblidar l'esperit.

L'Ot es desperta. Ara torno.

19Maig2012

Ja sóc aquí. Un any i mig després, l'Ot dorm altre cop. I jo sempre he tardat molt en assimilar els canvis. Els meus processos de fe no tenen gaire a veure amb les epifanies espaterrants ni amb les revelacions ultra-voltaiques, són més aviat petites espurnes socarrimadores en moments saltejats com una amanida improvisada. O sigui, que na fent. Torno. Sóc aquí, el príncep escapista.

I començo aquest bloc, el bloc del Papadu. Sobre com la paternitat a revelat la meva pròpia ombra, com viure i conviure amb la Carlota, una dona que s'ha convertit en mare, em suggereix a cau d'orella quasi sense voler que si vull, si em deixo i m'estimo, em puc mirar al mirall i veure'm. No veure la meva pel·lícula, ni el meu personatge ni el personatge de pel·lícula que crec que algú espera que jo sigui, sinó, simplement, la persona: l'home que projecta sobre els seus fills les seves pors invisible i indiscriminadament; el fill que no es creu mereixedor de la màgia ni la felicitat; el noi que un dia assumeix el pensament heretat de que mai realitzarà els seus somnis; el nen que no és respectat quan se l'obliga a fer un petó a la tieta desconeguda i entén que el que ell vol no és important; el bebè que neix adormit i no fa cap esforç per néixer, i el seu primer contacte amb el món és una bufetada al cul. En definitiva, un príncep. Tot i que, m'hagi costat tant adonar-me'n.

Aquest bloc vol mostrar un lleu reflex que com la paternitat, o millor dit la gran oportunitat que m'he donat de conviure a diari amb dos, i espero més més, no tant petits mestres de la vida, pot conduir a canviar la forma de mirar-se un mateix i així el món.

Fins ara...