Estava escrit a les estrelles

Hi ha moltes coses que projecto en la Carlota. I molt sovint són temes que hauria d'haver enfocat jo en el seu moment, amb la meva relació amb les dones de la meva vida: amb la meva mare, amb parelles anteriors... Amb dones amb les quals he estat reeditant una relació de dependència amb múltiples formes d'expressió, com per exemple la necessitat de salvar-la i l'impossibilitat d'aconseguir-ho, en definitiva un sentiment de culpabilitat enganxós com la suor freda. Però si no vaig poder-ho fer aleshores i toca mirar-ho ara és per una molt senzilla raó: havia de ser així.

I ara m'explicaré.

Arran de tenir fills (i en el meu cas dos nens, beneïts mini-budes saltimbanquis) és inevitable que tot el que arrossego des de nen se'm remou a les golfes. La intuïció que ens ha portat a la Carlota i a mi a decidir un acompanyament a la criança proper, respectuós, amorós i conscient per als nostres fills comporta la certesa de que això que desitgem per ells ho desitgem també per a nosaltres i ho volem ara, no ens esperarem ni 'un moment'. I això implica obrir la porteta de les golfes i fer net.

I per començar, deixo de banda aquella necessitat inaugural de sentir-me culpable per a poder-me sentir víctima. Sentir-me víctima per no ser jo el responsable del meu dolor sinó l'altre, aquell qui vull salvar però no es deixa. El meu dolor és meu, i jo l'he posat allí. Perquè em sento tant a prop del dolor i busco infatigablement culpables? Perquè em fa pànic de cop i volta sentir-me lliure, ser feliç i voler-m'hi sentir i ser sempre, sense condicions, sense prorrogues, sense esperes, sense prioritats.

Perquè em fa pànic ser feliç? Perquè si m'hi sento m'agradarà i quan ho perdi... quan no pugui ser... quan s'acabi... quan... Ara entenc que tinc la creença roent dins meu que tot s'acabarà i com que no vull sentir aquest dolor doncs decideixo no ser feliç (així no s'acabarà) i a-pendre-pel-cul-tot, i sobretot, jo. Me n'adono que no puc acceptar, de cap de les maneres, la frustració. I per això em nego, i visc més a prop de la mort que de la vida, visc ben aprop del dolor pensant-hi sempre.

Ok. Ja tinc el primer que he de canviar. La meva relació amb la felicitat, la bellesa, el plaer, el fluir. I això és el que transpiren els nens 24 hores al dia, una connexió neta i senzilla amb la seva capacitat d'obtenir plaer, d'estar plenament presents en cada instant, entendre el món amb la naturalitat d'un animal, i de saber què necessiten en tot moment i demanar-ho sense cap prejudici.

I aquesta feina que és meva, he vist com li volia endollar a la Carlota, ella m'ha fet veure amb la seva dolça negativa que el meu camí em correspon només a mi, que ella no em salvarà ni jo he de fantasiejar en salvar-la a ella. Que res els hi ensenyem als nostres fills excepte l'exemple de com vivim i ens tractem a nosaltres mateixos, i que els nostres fills en realitat són els nostres mestres. Sé que havia de ser així, perquè totes aquestes revelacions esdevinguessin entre nosaltres, en parella, a través de l'amor i amb la profunda sensació de que ens havíem de trobar, estava escrit a les estrelles. 

Carlota, et vols casar amb mi?