Seure al pati de casa i no esperar

(Dient-m'ho a mi mateix però parlant a l'altre, que ara em sembla més fàcil i espero que m'acosti a un dia dir-m'ho directament.)

 -Si vols en direm confiança. Confiança en comptes de fe, val?

(En aquest moment ja em poso nerviós i busco música per acompanyar-me. Suposo que me sentit sol de sobte. No trobo res que em pugui acompanyar bé, buscava alguna cosa greu, fins i tot trista. He tingut sort. Això s'ha de parlar sol, i en silenci.)

- Confiança?

- Sí. Aquella certesa indissoluble, aquesta vibració radial que sents a totes les extremitats del cos. Aquella harmonia que et fa flotar...

- Tot així ultra-poètic?

- No. No, i sí. No, quan esperes que les sensacions siguin el preàmbul d'una epifania còsmica i entris, en conseqüència, en un estat contemplatiu i de plenitud existencial. I sí, quan traspasses el vel de les expectatives i acceptes la simplicitat del moment, la senzillesa de l'instant present i la consciència de que ningú excepte tu mateix ets l'autor del teu amor, vers tu mateix i així amb els altres.

- Però volies parlar de la confiança no?

- I ho faig. Suposo que vull rebre amb els braços oberts i integrar d'una forma fluida i natural la idea de que, com volia creure quan era nen (ho he deixat de ser en algun moment?), l'univers conspira absolutament a favor meu.

- Ah...

- Però al contrari de quan era nen, ara em trobo que quan vull demanar alguna cosa, a algú o a la providència, em trobo encaminant-me inconscientment a la sala d'espera, em trobo calculant en un paper els pros i els contres, avaluant sistemàticament el sacrifici adient o assumible, mentint automàticament sobre les meves motivacions originals, redefinint els meus objectius i dissenyant una alternativa segura en cas de possible fracàs i molt probable rendició.

- No confies?

- Començo, em costa molt deixar de sentir-me culpable per desitjar.

(Aquí és necessària una pausa per refer files.)

- Bé... I ja està?

- No, no. Acceptar que tinc tots aquests mecanismes de comportament integrats és important.

- Perquè?

- Per ajudar-me a estar present. I em sembla tant important com deixar anar i perdonar tota la llista de culpables que he el.laborat durant tots aquests anys que he decidit desconnectar-me i viure a remolc de les opcions més factibles i els reptes més, a nivell qualitat-preu, satisfactoris.

- Perdonar.

- Si, començant per un mateix, sí. Com per exemple: mira, em perdono per haver sigut un imbècil durant un munt d'anys. De fet, no només em perdono sinó que ho celebro, sense aquest viatge, que molt sovint he considerat penós, desvirtuat i trist, no hauria arribat aquí, ni així ni amb totes aquestes persones increïbles que m'envolten.

- Ho has aconseguit, doncs?

- No crec que m'agradi considerar 'haver aconseguit' res perquè em suggereix una idea d'esforç i sacrifici molt lligat a la producció i al concepte de guany o premi. Crec que prefereixo començar a pensar que, tot i estar projectant una idea de merda de mi i de la meva existència, un sentiment de confiança en que tot prendria un camí en sintonia amb el meu propòsit ha continuat viu dins meu des de que era nen, quan somiava de dia i a la nit descansava.

- I quin és el teu propòsit?

- Ni idea. De debò, ni puta idea. Però ara mateix he decidit que el meu propòsit és guiar-me a cegues per la confiança. I això no vol dir seure al pati de casa i esperar. Al contrari, vol dir seure al pati de casa i no esperar, vol dir escoltar profundament a veure si sents l'eco del que de nen cridaves a cor obert, i així, recordes com et sents quan estàs sintonitzant amb les freqüències que produeixen aquesta sensació de que estàs sentint música.

- Vale, tio. I després, quan ja sents la música, què?

- Ni idea. Ja t'ho explicaré.