Des d’on surt aquesta resistència violenta i radical a no deixar que els nostres fills facin el que ells creuen que necessiten? Ells creuen malament? No saben què volen? El que ells decideixen és directament nociu per la seva salut? Es posaran malalts si aconsegueixen el que volen? O potser en realitat estaran més desequilibrats i llavors seran més vulnerables si els imposem la nostra voluntat, el nostre criteri i judici, el nostre ordre i sistema, les nostres normes, condicionants i creences? Que ens les hem mirat, encara que sigui de reüll, aquestes veritats nostres que són inamovibles i així certes?
Sóm fills de la bombolla del benestar i de la promesa del progrés, i hem estat educats per superar els resultats, multiplicar els beneficis, resoldre eficaçment els entrebancs i evitar per sobre de tot el conflicte, que a partir d’ara s’inclourà a la ja extensa i creixent llista d’errors a no cometre mai més per cap membre de la Corporació. Perquè tots els integrants de la marca, la raça, la nació, l’estil, la tipologia, la casta, la classe, la cultura i la subcultura, no viuen en comunitat sinó sols, i en perpètua defensa de la seva posició. El primer mecanisme d’alerta màxima és, curiosament, l’evasió. La definició d’una identitat virtual, la ‘formació’ de la identitat, la millora de la identitat, la recerca de la perfecció de la identitat, la suplantació per part de la identitat de la persona original. Per això l’autoconeixement no és coneixement sinó autoajuda, per així marcar la recerca interior com a part d’un problema que un mateix no pot solucionar, sinó que necessita ajuda, l’ajuda del manual, del mètode, del sistema, del metge, del terapeuta, del professor, del gestor, del professional, dels pares…
No he tingut un bon dia avui i em surt la ràbia cap a fora. Què em passa a dins? Com estàs Jordi? Confós. Marejat entre teories de sobrevivència, peticions a mitges d’abundància, somnis desdibuixats i massa estona voleiant per la ment buscant una branca on reposar, però les branques estan al bosc i no a la vora del foc, calentó, a casa, a la zona de confort. Quanta malababa per repartir i que bé que s’hi està entre la malababa coneguda. Que acollidora aquesta febre fidel de diumenge.
JO NECESSITO MENJAR GALETES DE XOCOLATA!
Ara i aquí. Abans de sopar i al sofà. Tu me les faràs i jo me les mereixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada