Les coses a fer, llistades en vertical com el carregador de la kalashnikov, disposades per a ser disparades a discreció sobre els astres redundants. No en deixaré ni una sense ratllar, no en deixaré cap per l’endemà. Perquè arribarà un altre carregament de coses per disposar en vertical i per anar empenyent trampolí avall al llarg del dia, dels dies, d’una vida programada en redundàncies i sota el símbol de la kalashnikov. L'única cosa que estem fent bé és entrar coses per la porta i llançar-les per la finestra.
Jo me n’adono que estic hipnotitzat quan em quedo en silenci un segon durant una tarda amb els nens entre lluites, contes, robots destructors, números imantats i torres de peces. Perquè durant aquest segon buido el carregador sobre l’agenda de demà i ja m’enfado perquè hi ha una o dues coses que podria avançar avui, i així demà potser també puc buidar la 9mm automàtica i un bazooka que he demanat de préstec a la biblioteca.
Per què em crida tant tot aquell munt de brossa a classificar esperant-me darrere de la cantonada? Per què necessito estar fugint permanentment sense quedar-me ni un instant enlloc? Per què no vull ni plantejar-me pertànyer a un lloc, ni ser reconeixible o fins i tot estimable? Perquè el nen que vaig ser jo i que m’evoquen contínuament els meus fills no para de cridar i córrer? Perquè els meus fills no paren de cridar i córrer?
He de parar de pensar tan ràpid. He de parar de pensar. He de parar. He de…
Puc. Ser. Ara. Un. Home.
Quiet.
Amorós.
Desarmat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada