Tres mestres

L’Aran es recolza sobre el meu braç, mira la pantalla mentre escric, cada cop respira més lentament. L’Ot es pren el bibe d’anar a dormir. Tots dos prenen bibe amb llet d’arròs, calentó. Han fet algun gest de deixar de prendre’l però continuen demanant-lo. Jo crec que la nostra caòtica gestió del son, l’hora i forma d’anar a dormir, en són en part responsables. L’altra part és que ells el demanen i després de molts intents de sabotejar, reprimir i altres tècniques de manipulació psicològica continuen demanant el bibe. A vegades costa adonar-te que estàs fent de sheriff. El fet d’anar tenint fills l’un rere l’altre implica uns cicles d’anar a dormir canviants i sempre marcats per la nostra necessitat, o potser l'hàbit, de xerrar sempre molt i només podem trobar-nos a la nit, quan finalment regna una mica de quietud a casa.
“Papa jo no puc dormir (diu l’Aran). D’acord, no dormis però quedat aquí al meu costat i escolta aquesta musiqueta, ja veuràs com t’adorms. Papa jo ara m’adormiré (diu l’Ot). Molt bé amor, bona nit. Vull sentir l’Adèle! No tinc l’Adèle a l’ordinador. Però és que papa vull sentir l’Adèle! Aran, silenci que estic escrivint. Però papa és que és una caca aquesta música.” He decidit continuar escrivint i sense ignorar que l’Aran ha decidit fer la meditació repetint el mantra Jo Vull l’Adèle, no responc, no m’enfado, no reprimeixo. L’Aran ja dorm.
Una mica de quietud. Una mica d’espai per a la Carlota i per mi, per nosaltres, per llegir, revisar el correu, planejar la setmana, el dia o l’endemà. Per xerrar fins que caiem de son. Per escriure. Per veure una peli. Per estimar-nos en definitiva, de moltes formes possibles. Tres embarassos, tres post-parts, tres puerperis, tres criances compartides, tres grans lliçons de vida de tres mestres. A vegades costa molt mantenir la serenitat gestionant la criança de tres nens en edats tan diferents, en processos tan diferents i necessitats tan diferents. I sobretot si el fet de ser pare et rebela i et fa present la teva condició de fill i inevitablement comences a reviure els records amagats on es van originar els teus propis hàbits de conducta. Aquesta conducta de la qual ets espectador privilegiat a través dels nens, i que sovint volem dirigir. Com sovint volem dirigir la forma d’arrivar aquesta serenitat que se’ns escapa quan ens hi acostem.
Avui l’Auró s’ha assegut sol, de quatre grapes ha buscat un cistell de suport i s’ha posat de quatre grapes, ha avançat una cama fins a tenir-la davant. En aquest punt a plorat una mica, potser d’emoció, o potser el gest li ha resultat dolorós però no ha tardat a avançar l’altra cama recolzant-se amb el cistell. Després tirant-se endavant ha desplegat una cama per sota el ventre i ha tornat a gatejar. Aprèn coses vitals cada dia. M’he proposat fer el mateix. Segur que disposant-me pel canvi puc suavitzar rigideses de conducta i hàbits solidificats en creences amb etiqueta d’universals. L’Auró aprèn coses vitals cada dia. Amb els meus altres fills no vaig estar prou quiet i tranquil per veure’ls fer el mateix. Els puc mirar ara créixer rapidíssim, adaptar-se al món d’una forma senzilla i intuïtiva, aprendre sols a llegir, escriure, comptar, conceptes quotidians de física, realitats diverses de la natura, de les persones, amb una curiositat que jo vull recuperar.