Sobre els pòmuls i sota les celles. Sempre. No deixo que la mirada se'm perdi amb el desenfoc
ni que es desfili amb els pensaments. Aquesta presència que radia de
l'endoll entre el melic i la pelvis que em connecta amb la meva
divinitat. Em sento dins del cos, còmode i lleuger, i en aquest precís
moment miro endins i alhora afora, habito plenament el cos i sento tots
els plecs dels músculs i l’harmonia de la unitat. Sóc a tot arreu. Sóc
el vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada